Plató ens parla de la preexistència de l'ànima que, tal com segons ell diu: "el cos existeix a partir de la unió accidental amb l'ànima".
Un cos si és mortal. I així, l'ànima s'allibera del cos quan aquest mor.
Bla, bla, bla
No... el alma es la prisión del cuerpo
EL COS ESCÈNIC
ResponderEliminarLa interpretació escènica no és tan sols la representació de gestos i actituds davant d’un públic, sinó el domini de la presència en un espai obert en la que l’actor es converteix en una espurna que sorgeix (com la llum a l’espessor de la selva) del cor de les masses.
Alberto.
Es fonamental per a l’actor esser conscient del seu propi cos i de les possibilitats que aquest li pot donar. Sense ell es converteix en una titella sense titellaire, en un sac de sorra parlant.
Hem de fer de la nostra massa corporal una eina articulada que talla l’aire, l’espai buit, creant sensacions de realitat, fent visible allò invisible i provocant emocions a l’espectador.
La mímica corporal va caure de La Torre de Babel juntament amb altres llengües. Sense ella, l’actor queda mutilat i nu davant un públic que espera rebre un missatge que no arriba.
Per poder comunicar-nos, tenim a la nostra disposició tota una estructura, la tècnica. Aquesta ens farà lliures, ja que podem emetre missatges emprant el nostre cós com un pinzell multicolor damunt una tela blanca.
Per això, hem de treballar constantment (diuen que el ritme de l’aigua s’aprèn suant) per arribar a una depuració de la tècnica i, sobretot, fer una bona “digestió” dels nous conceptes i coneixements adquirits (hem d’esperar la brisa de ponent) i desenvolupar el que anomenem “presència escènica”.
Una vegada adquirida la tècnica, l’actor s’allibera de les seves cadenes, llançant-se dins la seva imaginació, convertint-se en un actor tant capaç de reproduir per sí mateix un món de sensacions i situacions, com de donar-li al director el que necessita.
Som indígenes a una “tierra de nadie”, de la qual els seus límits són desconeguts, o bé, canvien d’un dia a l’altre. Hem de saber triar les corrents i deixar-nos dur, arribant a crear un estil propi.
Ja que hem decidit treure de dins el nostre sentiment humà, la nostra necessitat natural d’expressar idees i sentiments, practiquem doncs la mímica corporal. Aquesta espècie de folklore sense arrels, de llengua sense banderes.