martes, 23 de abril de 2013

Mil·limètrica revolució austera


Regalima la força intrínseca, el retorn imaginari d’un món real. La casa. La casa dels senyors. Núria, jove rebel, com acostumen… acostumen a anomenar-la. Està asseguda a la butaca. La butaca. Es de dia. Fa sol, tant de sol, com pot fer en un dia. És primavera, és subversiva, és tan austera com preciosa. Absent. Absència. Ella acostuma a passar les estones tocant el piano. Ara toca el piano. El seu besavi l’havia deixat allà abans de que els seus dits es quedessin aferrats definitivament, el varen llevar abans; ella no l’havia conegut, però trobava que cap piano sonava igual, i substitueix tota classe de prejudicis i cerca la força intrínseca del piano que el faci tornar, no al besavi, sinó a Cesc, l’havia conegut en un viatge a Praga, i avui havien quedat a trobar-se.
Ella es prepara tocant el piano.
Ella no està nerviosa tocant el piano.
Ella no hi és tocant el piano.


Milimétrica revolución austera

Gotea la fuerza intrínseca, el retorno imaginario de un mundo real. La casa. La casa de los señores. Nuria, joven rebelde, como acostumbran... acostumbran a llamarla. Está sentada en la butaca. La butaca. Es de día. Hace sol, tanto sol, como puede hacer en un día. Es primavera, es subversiva, es tan austera como preciosa. Ausente. Ausencia. Ella suele pasar los ratos tocando el piano. Ahora toca el piano. Su bisabuelo lo había dejado allí antes de que sus dedos se quedaran pegados definitivamente, le quitaron antes; ella no lo había conocido, pero encontraba que ningún piano sonaba igual, y sustituye toda clase de prejuicios y busca la fuerza intrínseca del piano que lo haga volver, no al bisabuelo, sino a Cesc, lo había conocido en un viaje a Praga, y hoy habían quedado en encontrarse.
Ella se prepara tocando el piano.
Ella no está nerviosa tocando el piano.
Ella no está tocando el piano.

No hay comentarios:

Publicar un comentario